1. Presentació.

En primer lloc i per presentar-me, us diré que porto més de 30 anys (que han volat!!) ensenyant matemàtiques a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB). En aquest periple són ja molts els alumnes que m’han ‘patit’ i moltes les hores de docència acumulada (la foto de sota és d’abans de la meva època … 😉 ).

Per un professor d’universitat la docència es considera, en molts casos, com un mal menor amb el que s’ha de lidiar com bonament es pugui, per poder tenir més temps i desenvolupar una bona trajectòria de recerca, que en definitiva és per la que ets realment valorat en qualsevol àmbit acadèmic. No vull entrar en valoracions d’aquesta dualitat professor/investigador perquè és una realitat sobre la que alguns s’escuden per fer be només una part de la seva feina.

La part de la recerca crec que ja te força opinadors, als que agraeixo la seva abnegació i la defensa que fan d’una qüestió que hauria de ser primordial en qualsevol estat que es preui. Per tant, en aquest blog , que te per lema Derivada Positiva, donaré les meves opinions que espero serveixin per ajudar a molts altres professionals (no són conjunts disjunts) que també tenen inquietuds per millorar la docència que fem en les Escoles i Facultats universitàries.

2. El panorama actual.

Per començar voldria centrar la meva la meva visió sobre l’ensenyament de les matemàtiques en el que s’anomenen carreres tècniques (com es denominen les diferents branques de l’enginyeria). No opinaré sobre com s’ensenya en les facultats de Matemàtiques, aquí s’haurien de fer moltes més matisacions (això mereixeria un altre blog).

Per la meva trajectòria, que va començar just en acabar la carrera de Matemàtiques, he pogut experimentar un canvi substancial en la forma en que expliquem a classe des de els últims 15 anys aproximadament. Sobretot he pogut experimentar com realment el que ha canviat és el formalisme amb el que s’explicaven els conceptes matemàtics (límits, continuïtat, espais vectorials, etc.), abans amb un marcat accent matemàtic i ara amb un accent més enginyeril en el que significa minimitzar les demostracions i fer molts més exercicis pràctics. Des del punt de vista de les infraestructures, seguim tenint a l’aula la pissarra de tota la vida (tampoc s’ha de demonitzar) i, des de no fa tant, un ordinador a l’aula amb el corresponent projector. Les aules d’ordinadors són considerades una mena de laboratori al que no tots els professors de matemàtiques són molt aficionats.

El canvi que hem viscut a la universitat està relacionat sens dubte amb el canvi realitzat a l’ensenyament secundari i hi ha qui ho associa a un cert davallar del nivell de l’ensenyament universitari. Jo no em veig capaç de sostenir aquesta tesi, ja que el que constato és que els estudiants d’ara no són ni més, ni menys, intel·ligents que els d’abans. Seguim tenint els millors estudiants del nostre país.

El que si és cert, és que l’aprenentatge i els mitjans han canviat substancialment. Per això m’he animat a fer aquest blog. La crítica més important és la distància que hi ha entre les classes de Matemàtiques i el mon digital que ens envolta.

3. Proposta de futur.

No tinc ni idea del que ens depara el futur, però si que crec que, en gran part, depèn de la nostra actitud davant la vida. Com he dit abans, el que volem perseguir és obtenir una Derivada Positiva que ens permeti créixer cap a una modernització de l’ensenyament de les Matemàtiques i que es basa sobretot en l’aprofitament de les eines de les que disposem actualment.

Per fer un símil, la feina d’ensenyar Matemàtiques als nostres estudiants d’Enginyeria és com la d’ensenyar-los a pilotar un medi de transport (o una eina). Sens dubte, conceptes com conduir, maniobrar, tenir equilibri, etc., són aspectes fonamentals en general. El problema és que amb l’ensenyament actual, els hi estem ensenyant a conduir una bicicleta (o un hoverboard, per ser més moderns). Per descomptat que te molts aspectes de gran complexitat i que costen d’adquirir, però el radi d’acció es limita a quan? A uns pocs kilòmetres? No te color el que suposaria pilotar un helicòpter o un avió pels que el radi d’acció podria ser el mon sencer.

Des del meu punt de vista, l’ensenyament actual de les Matemàtiques limitat a la pissarra és com ensenyar a portar una bicicleta. Es queda curt. Ens cal utilitzar eines molt més potents amb les que, a més dels conceptes matemàtics, els nostres alumnes puguin aconseguir un radi d’acció molt més ampli. Aquesta eina l’anomenaré de forma genèrica el Numèric, entès en la seva vesant aplicada com la capacitat de calcular les coses, no com l’anàlisi funcional que s’ensenya en algunes facultats. No soc en absolut partidari de tenir assignatures de Mètodes Numèrics, tot i que és el panorama actual, ja que això potencia la separació amb la resta d’assignatures de Matemàtiques en les que només s’ensenyen les coses a la pissarra. Més aviat, crec que en totes les assignatures que expliquem hauria d’existir sempre un cert enfoc numèric. Els alumnes haurien d’adquirir una gran competència en els càlculs que demanen els problemes d’enginyeria actuals i que quasi mai es poden resoldre amb  llapis i paper.

Amb aquesta filosofia in mente anem a plantejar continguts adequats i que ja estem començant a utilitzar d’una forma incipient, en el Grau en Enginyeria en Tecnologies Industrials (ara es diu així). No anem a qüestionar els temaris de les assignatures, sinó més aviat a donar idees i exemples de com donar aquest enfoc, complementant el que s’explica a la pissarra. Soc conscient de que li donem tanta importància a la pissarra perquè això és el que després preguntarem a l’examen. També haurem de tocar aquest tema més endavant……..

Impactes: 339